Havien demanat 1.400 tones de llet, oli, llegums, conserves, arròs, pasta i galetes. I caram si hem arribat! Més de 1.700 tones i 13.000 voluntaris –Laia Guinjoan, coordinadora de la campanya, explicava que s’havien vist obligats a dir prou perquè no hi havia feina per a tots- recollint menjar als súpers i als mercats són la resposta a la crida de solidaritat del Gran Recapte. I diumenge 16 tenim la Marató de TV3. És per sentir-se orgullosos del país que tenim. Un petit gran país.
Els moments durs de la vida i les èpoques dramàtiques de la història fan sortir el millor –i el pitjor- de nosaltres mateixos i d’un poble. En la cruïlla excepcional en què ens trobem la resposta ciutadana ha estat la de confirmar la decisió d’encetar el camí cap a l’estat propi exercint el dret a decidir amb un lideratge compartit, no amb una majoria excepcional. Els catalans érem conscients del moment, amb una coprotagonista molt poc estimada: la crisi que escombra i esclafa, indolent, vides, projectes i somnis.
Necessitem un govern excepcional per a un moment excepcional. Amb un govern dèbil amb un suport extern estable difícilment es garanteix la celebració del referèndum i la gestió quotidiana d’una situació econòmica i social complicadíssima, que també passarà als llibres d’història de la humanitat. Necessitem un govern fort, de concentració nacional, amb consellers de prestigi internacional, que dugui els regnes del país i que condueixi amb garanties el procés d’emancipació davant el Regne d’Espanya i, sobretot, davant la comunitat internacional.
Mas i Junqueras han de superar les seves pors. Artur Mas el temor a les escomeses de l’entorn de Duran i dels poders econòmics i fàctics més reticents al procés d’independència. I Oriol Junqueras el temor a les crítiques d’algun sector del seu partit refractari a qualsevol cooperació amb CiU, i la por a la dilució del seu projecte si no exerceix de cap de l’oposició. Com deia Ignasi Aragay a l’ARA: Cap de l’oposició? Quan arribi l’estat propi, ja farà de cap de l’oposició, o fins i tot, de cap de govern.
Els catalans aquestes darreres setmanes hem aguantat amb serenor, sense gaires escarafalls, tones i tones de paraules miserables -autèntics excrements- llençades des del sistema polític i mediàtic espanyol. I el poble català ha manifestat majoritàriament el que volia. Ara necessitem confiar en els líders. Els necessitem junts, sumant, per poder seguir marxant amb un somriure segur, amb il·lusió i esperança, cap a la nostra llibertat.
El matiner de soca-rel Quim Torra afirmava en un article al Singular Digital que necessitem una foto que terroritzarà Espanya: Mas i Junqueras, junts, un faristol al costat de l’altre, la bandera catalana i la d’Europa al darrere, davant de la premsa de tot el món, al Palau de la Generalitat (i després a Madrid i després a Brussel·les) explicant que Catalunya emprèn democràticament i pacíficament, però de manera inexorable, el seu camí cap a l’ONU. Aquesta és la foto que ens han de regalar Mas i Junqueras perquè el país, aquest petit gran país, es torni a encendre de nou.
